| ELS TRAÇOS DE LA CANÇÒ |
|---|
En el començament la terra era una planura infinita i caliginosa, separada del cel i del mar gris i salat i ofegada en un crepuscle ombriu. No hi havia sol ni lluna ni estrelles. No obstant això, molt lluny, vivien els moradors del cel; sers juvenilment diferents, de forma humana però amb peus d'emús, amb cabelleres daurades que refulgien com a teranyines a l'hora de la posta del sol, atemporals i immunes a l'envelliment, que sempre havien existit en el seu paradís verd i ben regat més enllà dels núvols de l'oest.
Les úniques irregularitats que hi havia sobre la superfície de la terra eren uns forats que es convertirien, algun dia, en pous d'aigua. No hi havia animals ni plantes però al voltant dels pous d'aigua s'arraïmaven masses polposes de matèria: coàguls de brou primitiu - muts, cecs, desprovistos de respiració, aliens a tota vigília i són- cadascun dels quals contenia l’essència de la vida o la possibilitat de tornar-se humà.
No obstant això, a sota la crosta terrestre espurnejaven constel·lacions, brillava el sol, la lluna creixia i minvava, i totes les formes de vida jeien ensopides: el color escarlata del Clianthus speciosus, la iridescència de l'ala de papallona, els bigotis blancs i vibradors del vell cangur... latents com a llavors del desert que han d'esperar un ruixat peregrí.
El matí del Primer Dia, el sol va experimentar l'anhel de nàixer (Aquella nit el seguien les estrelles i la lluna) El sol va irrompre a través de la superfície, va inundar la terra de llum daurada, i va escalfar els forats a sota dels quals dormia cada antecessor.
A diferencia dels moradors del cel, aquestos patriarques mai no havien sigut joves. Eren sers
claudicants i exhaustes de barba gris, amb cames plenes de nucs, i havien dormit aïllats a través dels temps. Així va ser com, en aquell primer Matí, cada antecessor dormit va sentir com l'escalfor del sol li pesava sobre les parpelles, i va sentir que el seu cos produïa brots. L'home serp va sentir que els escurçons eixien reptant del seu melic. L'home Cacatua va sentir les plomes. L'Home Larva Blanca de l’acàcia va sentir un serpenteig, el Formiga Meler va sentir un pessigolleig, el Mareselva va sentir que les seues fulles i les seues flors es desplegaven. L'home Rata Cangur
Moscada va sentir que les cries bullien a sota de les seues aixelles. Cadascun dels sers vius va eixir en busca de la llum del dia, cadascun en el seu lloc natal específic.
En els fons dels seus forats (que ara s'omplien d'aigua ) els Patriarques van moure un cama, i després una altra. Van espolsar els muscles i després els braços. Van alçar els cossos a través del fang. Van separar, amb dificultat, les parpelles. Van vore com les seues criatures jugaven al sol.
El fang rajava de les seues cuixes com la placenta d'un nounat. Després, com si aquell¡ fóra el primer plany del xiquet, cada antecessor va obrir la boca i va xillar: sóc jo!, jo sóc la serp... cacatua... Formiga melera... Mareselva... I aquest primer jo sóc, aquest acte primigeni d'imposició de nom, es va definir, aleshores i per sempre, com el dístic més secret i sacrosant de la cançó de l'antecessor.
Cada patriarca (que ara gaudeix ajagut al sol), va estirar el preu esquerre i va pronunciar un segon nom. Va estirar el peu esquerre i va pronunciar un tercer nom. Va designar el pou d'aigua els canyars, els eucaliptus, va designar a tort i a dret, fent-ho a través de la imposició de noms i teixint els noms amb versos.
Els Patriarques van fer camí cantant pertot el món. Van cantar els rius i les serralades, les salines i les dunes d'arena, Van caçar, vam menjar, van fer l'amor, van ballar, van matar: anaren on anaren, les seues petjades deixaven una reguera de música.
Van envoltar el món íntegrament en una muralla de música, i al remat, quan la terra havia estat cantada, es van sentir exhaustes. Van tornar a experimentar en les seues cames la immobilitat congelada dels temps. Alguns es van enfonsar en el sol, allí on estaven. D'altres es van clavar, a la gatzoneta, en coves. D'altres es van arrossegar fins les seues morades eternes, fins el pous d'aigua ancestrals que els havien parit.
Tots ells van tornar «dins».
BRUCE CHATWIN |
