història d'Oliva

ELS DEUS VAN TORNAR AL CEL
Després d'una llarga temporada ací, els antecessors van decidir tornar a sa casa, més enllà de l'incendi roig del ponent, sempre cap a l'oest. Va quedar el record i moltes petjades. Després, quasi res. Continuaven escoltant-se cants aborígens que en parlaven, però ja eren tan sols objecte de curiositat i d'estudi. Van haver antropòlegs que van pretendre rescatar la seua memòria transcrivint els contes que parlaven del déu marsupial que havia begut aigua roïna en els pous excavats per la dona del llangardaix i que, després, adormit entre les mates de spinifex, s'havia convertit en unes pedres suaus al tacte, tres pedres, ningú sap per què. Algú les va trobar a prop del Penyal d'Ayers, els va posar el nom i va decidir que eren vitals per als homes. Perdre-les era com perdre l'ànima. Vam llegir en l'adolescència coses com aquesta, sobre els aborígens australians i ens semblaven meravelloses en la seua simplicitat, tot i que només aptes per a disfrutar-les determinats dies: aqueixa era la seua aspresa. Després vam saber alguna cosa més concreta sobre els pobles que l'havien creada. Vam vore fotos, pel·lícules, documentals. Eren gent nua i obscura, caçadors i recol·lectors quasi paleolítics, expulsats de les seus terres pels blancs, oprimits, reduïts al gueto del desert. Homes, dones i xiquets tan enfeinats per sobreviure que a penes tenien art, tot i que no els faltava el sentit de l'ordre, el ritme i la proporció que estan en l'origen de tota creació humana. Ara Manolo Gallardo recupera aqueix món, però no el terrestre, el dels homes barbuts i de nas xato, sinó el celest, el d'uns déus barbamecs de nas aguilenc que suren en un paisatge ardent. Això no obstant, en la seua obra s'aprecia molt més que un enlluernament davant la revelació d'una cultura tan pura com la d'aquells que vetlen el somni a les formigues verdes, que ha fascinat altres artistes. En l'obra «australiana» de Gallardo cada quadre, escultura i intervenció sobre l'espai, s’alça sobre el pedestal d'una herència megalítica, cretenca, maia i expressionista. Hi ha una pel·lícula inquietant de Robert Altman, que es diu Tres dones (1977), una de les protagonistes de la qual, la més misteriosa, pinta incansablement fons de piscines. Els ompli amb un univers de figures enigmàtiques molt estilitzades, planes, violentes, agressives i terribles, que expressen el conflictes interiors de l'autora de forma metafòrica. L'estil i la iconografia d'aqueixes pintures recorda les cultures precolombines i també la classe de figures humanes que exposa Gallardo davant els nostres ulls en aquesta ocasió, tot i que les de Gallardo estan exemptes de virulència i semblen pertànyer a un món més plàcid, es diria que sense tensions, encara que molt complex. Un món sumit en una beatitud, si més no aparent: la naturalesa no està en perill. La naturalesa sembla gaudir de bona salut i té un color alegre, la terra està roja i cremada, però en ella abunda una aigua intensament blava. Els deus humans o els homes divins de Gallardo busquen aigua com a rabdomántics, es pinten el cos amb argila, ixen o entren en cercles primordials, consulten espirals, suren entre llunes o s'estimen sense violència, pensarosos, sense ulls. Purs perfils maies, presideixen el món sense canviar-lo, segurament no per indiferència, perquè si s envolten de l'esplendor visual que nosaltres advertim en el seu mitjà com a espectadors, és perquè ells volen que el cosmos siga ordre i llum. Però els déus també tenen por, s'acabaran i ho saben, es convertiran en objectes de ciència i recreació. Tracten de conjurar aqueix destí erigint bellíssims monuments totèmics que es miren en el sòl com en aigua però amb un reflex més efímer que la llum, el reflex de les arenes de colors, que el vent destruirà de seguida. I a un altre se li ocorre burlar la destrucció amagant-se en una espiral que no condueix enlloc sinó al propi centre del camí, traçat amb ídols i tòtems diminuts de totes les tribus, de totes les possibilitats imaginades pels seus. Mentre s'endinsa en l'exigu laberint, potser ens mira, però potser no, perquè els déus només miren cap a dins del quadre o cap als seus costats, no al seu contracamp. Són bells i adorables però van a la seua. Per això acaben malament: no es pot ser tan arrogant, o es corre el perill d'acabar penjat en una paret sobre el sofà. Tot açó no és aborigen d’Austràlia sinó de les avantguardes, de l'Art Déco i de la il·lustració dels llibres dels segle XIX. De l'Art Déco ve aqueixa fúria de colors reduïda a límits estrictes mitjançant l'ús de la línia recta i la corba, combinades amb un sentit del ritme i una llibertat pròpia de qui no està lligat a una altra exigència que la seua llibertat sobirana. Els quadres de Manolo Gallardo són fragmentaris perquè ell ha decidit que ho siguen, com els de Gustav Klimt, i són tèxtils per la mateixa raó. No hi ha en açò ni un bri de primitivisme o d’ingenuïtat. Els déus els van expulsar ja fa temps: queden els artistes amb les restes de les divinitats entre les màns, lliurats a la tasca de reciclar per a nosaltres allò que els siga possible i allò que els semble. Del magma postmodern naix ara una nova tendència a reciclar els mites sense triturar-los, una practica que sempre estava present en l'art occidental. Aquest treball de Gallardo, recreant petjades sumptuoses d'una cultura a partir d'un somiejament, amb els seus monuments iniciàtics, els seus relats, els seus fetitxes i els seus somnis, més enllà d’allò purament decoratiu, n'és una mostra estupenda. I s'ha dut a terme amb tanta honradesa i precisió que un pensa que potser no li falte, a més, alguna qualitat màgica. Tot art que es precie ha d'aspirar a introduir en el món un agarrador que ens ajude a creuar l'abisme. PILAR PEDRAZA València, abril de 1998 PILAR PEDRAZA Nascuda a Toledo el 1951, és Doctora en Historia i professora d'Història de l’Art de la Universitat de València des de 1982. Especialista en diversos aspectes culturals del Renaixement i del barroc, s'interessa també per la història de la misogínia i pel cinema. Ha sigut Consellera de Cultura de la Generalitat Valenciana, i actualment és membre del Consell d'Administració de la Radiotelevisió Valenciana. Escriptora de culte, creadora d'atmosferes inquietants, seguida d'un grup d'admiradors incondicionals, cada vegada més nombrós, Pilar Pedraza ha consolidat una obra singular i extraordinària, al marge dels corrents i de les modes que han imperat en les nostres lletres. Fins el moment ha publicat les novel·les següents: Necrópolis (1985), Lafase del rubí (1987), Las joyas de la serpiente (1988), La pequeña pasión (1990), La Bella, enigma y pesadilla (Esfinge, Medusa, Pantera) (1991), Las novias inmóviles (1993), Paisaje con reptiles (1996) i Piel de Sátiro (1997). Ha escrit guions per a televisió i ha col·laborat en diverses revistes d'art i de pensament.

ELS DEUS VAN TORNAR AL CEL

Després d'una llarga temporada ací, els antecessors van decidir tornar a sa casa, més enllà de l'incendi roig del ponent, sempre cap a l'oest. Va quedar el record i moltes petjades. Després, quasi res. Continuaven escoltant-se cants aborígens que en parlaven, però ja eren tan sols objecte de curiositat i d'estudi. Van haver antropòlegs que van pretendre rescatar la seua memòria transcrivint els contes que parlaven del déu marsupial que havia begut aigua roïna en els pous excavats per la dona del llangardaix i que, després, adormit entre les mates de spinifex, s'havia convertit en unes pedres suaus al tacte, tres pedres, ningú sap per què. Algú les va trobar a prop del Penyal d'Ayers, els va posar el nom i va decidir que eren vitals per als homes. Perdre-les era com perdre l'ànima. Vam llegir en l'adolescència coses com aquesta, sobre els aborígens australians i ens semblaven meravelloses en la seua simplicitat, tot i que només aptes per a disfrutar-les determinats dies: aqueixa era la seua aspresa. Després vam saber alguna cosa més concreta sobre els pobles que l'havien creada. Vam vore fotos, pel·lícules, documentals. Eren gent nua i obscura, caçadors i recol·lectors quasi paleolítics, expulsats de les seus terres pels blancs, oprimits, reduïts al gueto del desert. Homes, dones i xiquets tan enfeinats per sobreviure que a penes tenien art, tot i que no els faltava el sentit de l'ordre, el ritme i la proporció que estan en l'origen de tota creació humana. Ara Manolo Gallardo recupera aqueix món, però no el terrestre, el dels homes barbuts i de nas xato, sinó el celest, el d'uns déus barbamecs de nas aguilenc que suren en un paisatge ardent. Això no obstant, en la seua obra s'aprecia molt més que un enlluernament davant la revelació d'una cultura tan pura com la d'aquells que vetlen el somni a les formigues verdes, que ha fascinat altres artistes. En l'obra «australiana» de Gallardo cada quadre, escultura i intervenció sobre l'espai, s’alça sobre el pedestal d'una herència megalítica, cretenca, maia i expressionista. Hi ha una pel·lícula inquietant de Robert Altman, que es diu Tres dones (1977), una de les protagonistes de la qual, la més misteriosa, pinta incansablement fons de piscines. Els ompli amb un univers de figures enigmàtiques molt estilitzades, planes, violentes, agressives i terribles, que expressen el conflictes interiors de l'autora de forma metafòrica. L'estil i la iconografia d'aqueixes pintures recorda les cultures precolombines i també la classe de figures humanes que exposa Gallardo davant els nostres ulls en aquesta ocasió, tot i que les de Gallardo estan exemptes de virulència i semblen pertànyer a un món més plàcid, es diria que sense tensions, encara que molt complex. Un món sumit en una beatitud, si més no aparent: la naturalesa no està en perill. La naturalesa sembla gaudir de bona salut i té un color alegre, la terra està roja i cremada, però en ella abunda una aigua intensament blava. Els deus humans o els homes divins de Gallardo busquen aigua com a rabdomántics, es pinten el cos amb argila, ixen o entren en cercles primordials, consulten espirals, suren entre llunes o s'estimen sense violència, pensarosos, sense ulls. Purs perfils maies, presideixen el món sense canviar-lo, segurament no per indiferència, perquè si s envolten de l'esplendor visual que nosaltres advertim en el seu mitjà com a espectadors, és perquè ells volen que el cosmos siga ordre i llum. Però els déus també tenen por, s'acabaran i ho saben, es convertiran en objectes de ciència i recreació. Tracten de conjurar aqueix destí erigint bellíssims monuments totèmics que es miren en el sòl com en aigua però amb un reflex més efímer que la llum, el reflex de les arenes de colors, que el vent destruirà de seguida. I a un altre se li ocorre burlar la destrucció amagant-se en una espiral que no condueix enlloc sinó al propi centre del camí, traçat amb ídols i tòtems diminuts de totes les tribus, de totes les possibilitats imaginades pels seus. Mentre s'endinsa en l'exigu laberint, potser ens mira, però potser no, perquè els déus només miren cap a dins del quadre o cap als seus costats, no al seu contracamp. Són bells i adorables però van a la seua. Per això acaben malament: no es pot ser tan arrogant, o es corre el perill d'acabar penjat en una paret sobre el sofà. Tot açó no és aborigen d’Austràlia sinó de les avantguardes, de l'Art Déco i de la il·lustració dels llibres dels segle XIX. De l'Art Déco ve aqueixa fúria de colors reduïda a límits estrictes mitjançant l'ús de la línia recta i la corba, combinades amb un sentit del ritme i una llibertat pròpia de qui no està lligat a una altra exigència que la seua llibertat sobirana. Els quadres de Manolo Gallardo són fragmentaris perquè ell ha decidit que ho siguen, com els de Gustav Klimt, i són tèxtils per la mateixa raó. No hi ha en açò ni un bri de primitivisme o d’ingenuïtat. Els déus els van expulsar ja fa temps: queden els artistes amb les restes de les divinitats entre les màns, lliurats a la tasca de reciclar per a nosaltres allò que els siga possible i allò que els semble. Del magma postmodern naix ara una nova tendència a reciclar els mites sense triturar-los, una practica que sempre estava present en l'art occidental. Aquest treball de Gallardo, recreant petjades sumptuoses d'una cultura a partir d'un somiejament, amb els seus monuments iniciàtics, els seus relats, els seus fetitxes i els seus somnis, més enllà d’allò purament decoratiu, n'és una mostra estupenda. I s'ha dut a terme amb tanta honradesa i precisió que un pensa que potser no li falte, a més, alguna qualitat màgica. Tot art que es precie ha d'aspirar a introduir en el món un agarrador que ens ajude a creuar l'abisme. PILAR PEDRAZA València, abril de 1998 PILAR PEDRAZA Nascuda a Toledo el 1951, és Doctora en Historia i professora d'Història de l’Art de la Universitat de València des de 1982. Especialista en diversos aspectes culturals del Renaixement i del barroc, s'interessa també per la història de la misogínia i pel cinema. Ha sigut Consellera de Cultura de la Generalitat Valenciana, i actualment és membre del Consell d'Administració de la Radiotelevisió Valenciana. Escriptora de culte, creadora d'atmosferes inquietants, seguida d'un grup d'admiradors incondicionals, cada vegada més nombrós, Pilar Pedraza ha consolidat una obra singular i extraordinària, al marge dels corrents i de les modes que han imperat en les nostres lletres. Fins el moment ha publicat les novel·les següents: Necrópolis (1985), Lafase del rubí (1987), Las joyas de la serpiente (1988), La pequeña pasión (1990), La Bella, enigma y pesadilla (Esfinge, Medusa, Pantera) (1991), Las novias inmóviles (1993), Paisaje con reptiles (1996) i Piel de Sátiro (1997). Ha escrit guions per a televisió i ha col·laborat en diverses revistes d'art i de pensament.

[Enrrere]